UN ESPECTACLE ORIGINAL

Santi Giró

El 8 de març del 2020, Dia de la Dona, el Teatre La Sala de l’ Ametlla del Vallès va programar l’ espectacle GUSPIRES DE SO.

Mariona Sagarra, veu, Raül Costafreda, guitarra i Daniel Berdala, pintura , dalt d’ un terrat imaginari , van fer esclatar una emocionant celebració audiovisual a partir d’ una selecció de poemes de Montserrat Abelló, Mercè Rodoreda, Dolors Miquel, Maria Mercè Marçal, la poetessa i cineasta iraniana Forough Farrokhzad i un tast d’ Ovidi Montllor amb  l’ “Homenatge a Teresa”.

La música i  les cançons  de Mariona Sagarra i Raül Costafreda, s’ enfilen per un espai vertiginós fet d’ idees elementals, vivacitat polifònica i tres memòries llunyanes: el jazz tradicional, el musical americà i el rock melòdic. Molt, molt estimulant.

A les cordes tensades per assecar la roba del terrat hi pengen tot de llenços de paper blanc a punt de la intervenció pictòrica de d’ en Daniel Berdala.

Farà de sismògraf, al ritme de la música i el sentit de les cançons? Farà del que sentim una interpretació abstracta o onírica? Un contrapunt  conceptual? O farà una plasmació literal de tot plegat?

Ha escollit la representació literal, la solució més solidària: Si la cançó parla d’ una mirada sobre la ciutat, en Daniel gargoteja un carrer ple d’ edificis, si parla d’ una noia pinta una jove. Ha de treballar tan de pressa que el resultat és, lògicament, desigual. Diria que el paper setinat i poc  o gens secant, deixa lliscar les brotxes, pinzells i pintura sense resistència en detriment del control del traç. Els papers sense suport rígid, penjats a l’aire, tampoc ajuden a precisar el gest i el pensament de l’ artista. Curiosament la millor de les peces acabades va ser la més abstracta i saturada de color.

Ara, el mes interessant d’ aquesta acció artística és el procés, veure pas a pas, traç rere traç, regalim a regalim, taca rere taca, com l’ obra creix , es desdiu i es reconstrueix a redós de la música i les cançons. Recordeu la pel·lícula de Clouzot; Le mystèr Picasso.  I també que el millor dels concursos de pintura ràpida de paisatge, com el  de Puigreig,  és caminar amunt i avall de la contrada  per veure com les obres es van revelant  a poc a poc i màgicament, de vegades amb resultats molt estudiats i d’ una bellesa plausible.

Això és el que va fallar a l’ espectacle que comentem a causa de la disposició de l’ atrezzo: la taula amb la paleta del pintor, els baffles, el faristol de la cantant etc. tapaven l’ activitat d’ en Daniel en el segon pla, de manera que no es podia seguir, lamentablement, la intensa  evolució de la creació

A la propera, una propera hi ha de ser donat l’ èxit i l’ encert de l’ experiment, un cavallet ferm amb els papers sempre a l’ esguard de l’ espectador, per exemple, seria molt d’ agrair.

Al final de l’ espectable el públic  es va poder endur les obres a casa seva. Vaig veure al carrer, ja de nit, un seguit de persones, amb els papers enrotllats  o penjant dels braços oberts, enduts per una certa felicitat.